Ir al contenido principal

Sense titol

Fem la nostre petita vida, el dia dia, amb preses i malestar. Ens molesten coses, ens posem de mala llet. Tenim pors.

I de cop i volta, amb una trucada tot, però absolutament tot ha canviat.
Un amic vol parlar amb tu amb urgencia. Aquestes urgencies odiables, però encara pots mantenir el dubte. Li sents la veu, se'n van els dubtes. Ho saps. Ho saps.

El nostre amic, X, s'ha mort aquest dissabte.

El que et surt es no creure el més minim. No, és un error. Algú s'ha equivocat.
Qui t'ho ha dit? Però estas segur? Estaven segurs?

El silenci d'ultims dies pesa, pesa tant, fa forat. Una prova irrefutable.

Però com, just avui anavem a quedar?! Ja no?

Una mort resalta l'intensitat de la vida, les vides. Els cossos, les presencies.
Paraules no. No valen, no s'ajusten, serveixen tant poc. La eina que fem servir per gairebé tota la nostre existència resulta tan inutil.

Ara començas a entendre més coses, però dona igual, és massa tard.
La fragilitat de la vida, la insoportabilitat de la soletat.
Fa rabia.

A Toto. Amb amor, comprensió i compassió. Encara que massa tard.